Preguntes Freqüents

MALALTIES DE LA GLÀNDULA TIROÏDE

Què vol dir tenir goll i quines conseqüències pot tenir?

La paraula “goll” es refereix a l’augment de la mida de la glàndula tiroide. Aquesta glàndula està situada a la part anterior del coll, per sota de la “nou de coll” i per sobre de l’estèrnum. Quan la tiroide és de mida normal no és palpable ni es veu a simple vista. Quan la tiroide creix i augmenta de mida es pot palpar i, a vegades, és clarament visible a la part anterior del coll. En ocasions aquest goll pot arribar a tenir grans dimensions.

El fet de tenir goll no sol comportar cap conseqüència desagradable, a part de les merament estètiques. Els problemes venen quan s’altera el funcionament de la tiroide. Però això pot passar amb goll o sense. En cassos de golls molt grans pot haver-hi compromís de les vies respiratòries altes i donar símptomes com tos seca i dificultat respiratòria. A vegades inclús pot produir molèsties al empassar la saliva o el menjar (disfàgia).

Segons com sigui el goll parlarem de goll difús (sense nòduls) o nodular, amb un o molts nòduls (goll multinodular).

Què és l’hipertiroïdisme i com puc saber si en tinc?

La paraula hipertiroïdisme es refereix a l’augment de l’activitat productiva hormonal de la tiroide que te com a conseqüència un augment de la concentració de les hormones tiroïdals, T₃ (triiodotironina) i T₄ (tiroxina).

Els símptomes de l’hipertiroïdisme són relativament fàcils de reconèixer i estan produïts per l’excés d’hormones tiroïdals en els teixits “diana”. És com si tot l’organisme funcionés acceleradament:

• Nerviosisme, excitació, sensació de neguit, tremolor de mans, insomni o dificultat per agafar el son.
• Debilitat muscular (costa aixecar-se d’un seient molt baix o quan s’està ajupit a terra).
• Taquicàrdia (augment de la freqüència cardíaca) i palpitacions.
• Intolerància al calor amb sensació permanent de calor (fogots) i sudoració fàcil.
• Pèrdua involuntària de pes tot i que, sovint, hi ha un clar augment de la gana. La pell sol estar calenta i humida.
• Diarrea o augment del nombre de deposicions.
• Taquipsíquia (pensar precipitat) i taquilàlia (enraonar molt ràpid).

El problema és que, moltes vegades costa que un mateix reconegui aquesta simptomatologia perquè apareix de manera lenta i insidiosa, de menys a més, al llarg de setmanes o, fins i tot mesos. Sobre tot en fases inicials de la malaltia costa valorar aquests símptomes i es freqüent atribuir-los a causes externes tals com problemes de feina, estrès, etc.

La determinació, mitjançant unes anàlisis de sang, del nivell de les hormones tiroïdals i de la hormona estimulant de la tiroide (TSH o tirotropina), confirmarà (o descartarà) el diagnòstic d’hipertiroïdisme.

Què és l’hipotiroïdisme i com puc saber si en tinc?

Els prefix “hipo” fa referència a una disminució de la funció, per tant hipotiroïdisme vol dir disminució de la funció de la tiroide. El més freqüent és que aquesta situació sigui deguda a una alteració immunològica que fa que el nostre cos fabriqui substàncies (anticossos) que, mica en mica, van destruint les cèl·lules tiroïdals amb capacitat de fabricar hormones. El resultat es que, de manera lenta però inexorable, es redueix el nivell d’hormones tiroïdals (T₄ i T₃) en la sang.

Els símptomes més freqüents d’hipotiroïdisme són:

• Cansament i somnolència (augment de la son)
• Bradicàrdia (disminució de la freqüència cardíaca).
• Augment de la sensació i intolerància al fred.
• Fredor, sequedat i descamació de la pell. El cabell perd la brillantor i es torna fràgil i trencadís.
• Augment de pes.

També aquí costa de reconèixer els símptomes degut a la seva aparició lenta i progressiva.

Davant d’aquests símptomes el metge indicarà unes anàlisis que confirmaran (o eventualment descartaran) el diagnòstic.

Quin és el millor tractament de l’hipertiroïdisme?

Això dependrà de la causa concreta que provoqui l’hipertiroïdisme.

En el cas de l’anomenada malaltia de Graves i Basedow (hipertiroïdisme de causa autoimmune, amb goll difús) el tractament inicial consisteix en administrar medicaments que bloquegin la síntesi (fabricació) excessiva d’hormones tiroïdals. Es comença amb dosis elevades fins a normalitzar el nivell d’hormones tiroïdals (això pot durar dos o tres mesos). Després, de manera progressiva, es van disminuint les dosis fins arribar a la dosi de manteniment (la dosi mínima capaç de mantenir el nivell normal d’hormones). Es recomana mantenir el tractament mèdic amb aquesta dosi de manteniment durant un període de entre un i dos anys. Després d’aquest temps se suspèn el tractament i, aproximadament en un 50% de casos, la malaltia queda en remissió (estabilitzada però no curada). L’altre meitat al deixar el tractament reapareix la malaltia. En aquest segon cas s’ha d’optar llavors per un tractament més radical i definitiu que pot ser o bé quirúrgic (extirpació de la tiroide) o be la destrucció de la tiroide amb iode radioactiu (I₁₃₁).

Tant en un cas com en l’altre el més probable és que, com a conseqüència del tractament definitiu, el pacient quedi amb un hipotiroïdisme. Llavors serà necessari el tractament substitutiu amb tiroxina per via oral durant tota la vida.

Si es tracta d’un hipertiroïdisme per un nòdul autònom tòxic (un nòdul de la tiroide que es fa independent de la resta de la glàndula i fabrica un excés d’hormones tiroïdals) llavors el tractament és ja d’entrada quirúrgic amb extirpació del nòdul o de la meitat de la glàndula en la qual hi ha el nòdul tòxic (hemi-tiroïdectomia). En aquest cas el més probable és que la meitat que queda de la tiroide sigui capaç de fabricar la suficient quantitat d’hormones i no sigui necessari el tractament substitutiu.

I el de l’hipotiroïdisme?

L’hipotiroïdisme, sigui quina sigui la seva causa sol ser una malaltia crònica (que no és curable) i que, per tant, comporta la necessitat d’un tractament també crònic. És a dir el tractament s’ha de seguir durant tota la vida. Consisteix en donar una dosi diària de tiroxina (T₄) per via oral. La dosi necessària depèn, en part, de l’edat i del pes del pacient però per una persona adulta de pes normal la dosis substitutòria de tiroxina sol estar pels volts de 100 o 125 µg de L-tiroxina sòdica administrada en una sola presa per via oral cada 24 hores. Un cop establerta la dosi diària necessària es recomana fer controls analítics cada 6 mesos i ajustar, si cal, la dosi substitutiva en funció del resultat de les anàlisis.