Preguntes Freqüents

Diabetis

Que és la diabetis i de quantes classes n'hi ha?

La diabetis és una malaltia que consisteix en l’excessiva acumulació de glucosa (sucre) a la sang. Això és la conseqüència de la dificultat per part de les cèl·lules del nostre cos de fer entrar la glucosa dintre seu.

La glucosa és un sucre senzill que circula per la sang i per l’espai virtual que hi ha entre cèl·lula i cèl·lula. Les nostres cèl·lules, per poder funcionar correctament, necessiten energia. Doncs bé, aquesta energia necessària pel correcte funcionament cel·lular prové, en bona part, de la combustió (cremar) de la glucosa dins la cèl·lula. Aquesta combustió desprèn una energia que la cèl·lula utilitza pel seu funcionament.

Però la glucosa, per si mateixa, no pot entrar dins la cèl·lula i aquí és on intervé la insulina. La insulina és una hormona produïda pel pàncrees en resposta a l’augment de la quantitat de glucosa en sang. Aquesta insulina, al contactar en determinats punts concrets de la membrada de les cèl·lules (anomenats receptors), és com una mena de clau que obre uns altres punts de la membrana per on pot entrar la glucosa.

Dues alteracions diferents poden impedir l’entrada de glucosa dins la cèl·lula:

1.     Falta total de producció d’insulina. Les cèl·lules β del pàncrees, que són les que fabriquen insulina, resulten destruïdes per alteracions del sistema immunitari. El resultat és la falta total d’insulina i la diabetis de tipus 1. És una diabetis poc freqüent (representa només un 20% de totes les diabetis). Sol presentar-se en persones joves (per sota dels 40 anys) i el seu tractament implica, de manera ineludible, l’administració d’insulina.

2.     Resistència de les cèl·lules a l’acció de la insulina. Per raons encara no ben conegudes, la membrana cel·lular es torna insensible a l’acció de la insulina. És a dir, el problema aquí no és la falta de insulina sinó la insensibilitat de les cèl·lules (sobre tot les del fetge i les del múscul) a l’acció de la insulina. Inicialment el pàncrees fabrica més insulina per vèncer aquesta resistència però, a la llarga, el pàncrees que ha estat fent un sobreesforç durant anys, entra en fallida i, a partir d’aquí, comença a augmentar la concentració de glucosa en la sang. Estem davant de la diabetis de tipus 2. És la classe de diabetis més freqüent (un 80% de tots els diabètics són de tipus 2) i el seu tractament, al menys en les fases inicials, no precisa insulina. El tractament es fonamenta en la dieta, la pèrdua de pes (el 85% dels diabètics de tipus 2 són obesos o tenen sobrepès) i en prendre medicaments per augmentar la sensibilitat de la membrana cel·lular a la insulina. El més utilitzat d’aquests medicaments és la metformina que, a més, pot facilitar la pèrdua de pes.

Si em poso insulina, ja no la podré deixar mai més, oi?

Això dependrà del tipus de diabetis que es tingui.

1.     En el cas de la diabetis de tipus 1 el tractament és, sempre, la insulina administrada amb injeccions subcutànies (sota la pell) i començant el tractament quant més aviat millor després del diagnòstic. És lògic que sigui així perquè el cos humà, en condicions normals de funcionament, fabrica insulina. Quan, per les raons que sigui, el pàncrees deixa de fabricar insulina, no hi més remei que administrar-la externament. I això s’ha de fer mitjançant injeccions subcutànies. La insulina no es pot administrar per via oral (per la boca) perquè el suc gàstric (de l’estómac) la destrueix i inactiva.

2.     Si tenim una diabetis de tipus 2 pot ser que, al cap d’uns anys, el pàncrees s’esgoti i sigui necessari iniciar tractament amb insulina. Ara bé, en el cas de persones obeses o amb sobrepès que tinguin diabetis de tipus 2 de pocs anys d’evolució, el tractament de l’obesitat amb cirurgia (reducció d’estómac) permet,en molts casos, recuperar la secreció d’insulina pel pàncrees, “curar” la diabetis i deixar de posar-se insulina. La clau per aconseguir “curar” la diabetis de tipus 2 és el temps d’evolució de la malaltia. Quants més anys menys possibilitats i a l’inrevés.